A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni? Aquesta frase, o més aviat el seu sentit, havia martellejat el meu cervell sovint. Quan un fa classe, hi ha una bona part que un pensa –falsament– que és collita pròpia, però hi ha una sèrie de referents que van restar a la memòria i que fan de motor de l’activitat docent sovint sense adonar-te’n, fins que n’ets conscient de la influència aclaparadora del model.
Fa molt i molt de temps, un nano
habituat a la indiferència i al maltractament de companys i professors, creia
que el món real era el de la situació adversa que vivia. Per ell, llavors, allò
positiu era el que després va descobrir que era impresentable, i allò que li
deien que era tan negatiu, esdevenia el món real a on realment se sentia
còmode. Ell havia vist que no se sentia bé en aquell ambient, però creia que
viure-hi i acostumar-s’hi era el que havia de fer. Els mals costums –en
l’opinió d’aquells “mestres”– eren els que havia d’evitar. Els bons costums,
tanmateix, eren els que li agradaven malgrat que els rebutjava instintivament.
Se sentia molt malament, fora de lloc, i no era capaç de saber per què.
Onze anys després, per fi, va venir
algú a l’escola que era diferent. Parlava tranquil·lament de la seva vida
quotidiana, sense res a amagar. S’explicava perfectament de manera que entenies
tot el que deia. I si hi havia res que no comprenies, ell assumia que no era
culpa teva, sinó d’ell, i et dedicava especial atenció. Allà vaig descobrir que
quan un alumne no entén quelcom, vol dir que la majoria tampoc no ho ha entès,
i que per això tornar-ho a explicar no és només una bona idea, sinó l’obligació
de tot professor, una i mil vegades. També vaig descobrir que només s’explica
bé allò que ets capaç d’entendre, i així vaig saber que prou vegades els
professors explicaven el que no comprenien, i tiraven la culpa als alumnes de
no entendre el que, segons ells, era evident. Un diàleg entre ignorants sense
solta ni volta.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer
bé aquell professor. Com deia, parlava d’ell mateix i fins i tot de la seva
intimitat. Vaig veure que no hi havia res de dolent en això. Al cap i a la fi,
tothom tenim gustos semblants, interessos similars i neguits compartits amb tota
la humanitat. Jo havia après a callar tot plegat. M’havien fet entendre que hi
havia temes dels que era millor no parlar-ne. Amb els anys vaig aprendre que
qui callava sovint era perquè tenia quelcom que no feia de ben explicar. De
vegades, anys després, va haver-hi denúncies sobre aquells silencis passats...
Va passar el temps, i aquell nano va
descobrir que ell mateix era algú tan normal com la resta. Va veure que quan
parlava de la seva vida, els seus interessos eren com els de qualsevol altre.
Que no era tan “bitxo rar” com sempre s’havia pensat. I que, com tothom, tenia
potencial per fer entendre a la gent coses complexes que l’interessaven. Que
sabia explicar-se, segons li deien, malgrat que ell no ho creia. I que el
secret de saber-ho fer era només la preparació prèvia, i, sobretot no
enganyar-se a ell mateix pensant que comprenia quelcom que no havia arribat a
entendre.
Tan forta va ser la cerca d’allò que
desconeixia, que els seus dubtes i sinceritats sobre la seva ignorància el van
portar a escriure els seus llibres i articles més importants i més difosos. La
cosa jutjada, la prova, l’oralitat al procés i d’altres temes eren també
incògnites per tota la resta de la gent, igual que aquelles preguntes que no
gosava fer quan era adolescent pensant que ell era l’únic que ignorava aquelles
coses.
Un dia les xarxes socials van fer retrobar alumne i professor, trenta anys després. El professor havia canviat només un xic, però era la mateixa persona, i encara més entranyable que el recordava de llavors. L’edat li havia tret orgull i li havia afegit un realisme que ja practicava però que la impulsivitat dels seus 25 anys llavors amagava. Continuava somiant, però era ell mateix, igual que aquell nano ple de dubtes que només volia conèixer un univers a on fos normal i acceptat, com el que va trobar en arribar a la Universitat. Un món de gent desconeguda, més educada en l’empatia i en la curiositat per allò diferent. Un món que només havia vist a través de l’escletxa que va representar aquell professor.
A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni? Raïen ben vius, no era un jaio ni tenia res corcat, i molt menys el senderi. Era ell mateix, un mestre, en Magí Camps, el meu mestre i segurament de molta altra gent.
Ell, humil, no ho sabia.